LA NOSTRA GENT: Antonia Baraza, l'àvia del Papiol

Antonia Baraza va complir el passat 23 de gener 100 anys. Aquesta papiolenca del carrer Tarragona viu amb certa resignació el seu aniversari, ara fa un temps que ha deixat de ser autònoma al cent per cent i se'n ressent, però conserva un humor molt autèntic i entranyable. Amb l'ajuda de la seva filla Josefa i la seva néta Toñi, ens explica algunes de les coses que recorda de la seva llarga vida. *Vaig venir a viure al Papiol fa molts anys. El meu marit treballava a la Pedrera Berta. I nosaltres vam viure amb els nens durant un temps en una barraca que no tenia ni aigua ni llum. Eren temps difícils. Però ens en vam sortir.

*Quan em pregunten el secret per haver arribat a tants anys em pregunto si no era que en aquella època havia de fer un gran esforç físic, gairebé cada dia. Per anar a comprar o per anar a rentar la roba havia de fer quilòmetres caminant i ben carregada. Allò em devia fer forta... I també crec que és important que jo sempre m'he portat bé amb tothom, i això fa que tinguis menys problemes...

*Ara, però, ja no estic tan bé com fa una anys. Menjo de tot, però m'han
tret el cafè. A vegades penso que jo ja m'hauria d'haver mort... Però, mira, les coses són com són.

*El dia del meu aniversari vam haver de llogar un restaurant sencer. Més de 60 persones. Som una gran família. Quan em feliciten pel sant, al juny, vénen a casa per torns.

*He tingut 5 fills, la primera dels quals va morir fa poc, als 80 anys, 11 néts, 10 besnéts i 3 rebesnéts. Les coses que més m'agraden: que em vinguin a visitar. El que més ve a veure'm és el José Antonio, li tinc una estima especial, em cuida molt.

*Em fa molta il·lusió que em vinguin a veure, però és veritat que m'atabalo molt quan els més petits són per aquí. Ho toquen i ho regiren tot... Un dia un dels nanos em va venir a fer un petó i em va clavar un coça que encara ho recordo, ara quan ve li dic: 'No te me arrimes tanto pequeñito...'

*Sempre vesteixo de negre, és veritat. Crec que fa molt temps que no em poso una peça de color. Sóc vídua, el meu marit es va morir quan tenia 62 anys. Ja en fa 38. La gent em deia que era una vídua molt jove i que segur que tornaria a casar-me o a tenir una nova parella... Però això és impossible. En el lloc en el que estava el meu marit no hi entrarà mai ningú. Era molt bon home.

*Ara espero que torni el bon temps i poder asseure'm al jardí de casa. Amb la companyia de la meva filla Josefa, que em cuida molt bé i és molt atenta, i del gos, el Hook. Me'l miro i li dic: 'Ay, que viejos que nos hemos hecho, animalico...'