Patrimoni natural

Som la porta a Collserola

Les Escletxes

Integrat a la Serra de Collserola, es tracta d’un turó tabular fracturat per un seguit d’esquerdes que donen nom al conjunt.

Les Escletxes són el resultat del lliscament dels blocs calcaris fracturats sobre una base argilosa. Aquests processos han donat lloc a la formació de passadissos i galeries que poden arribar a tenir uns 80 metres de longitud i una fondària d’entre sis i deu metres. Es poden trobar nombrosos fòssils d’ostreids, gasteròpodes, eriçons marins..., que indiquen que el seu dipòsit es produí en condicions climàtiques tropicals.

Allotja també una localitat de mamífers fòssils singulars, tant per la seva datació (miocè), com per la diversitat de formes que la integren.

El 1961, el Club Muntanyec Barcelonès publica un estudi geològic que diu que són el resultat de la infiltració d’aigües per les diàclasis o escletxes de la massa de roca calcària del període Helvecià amb la consegüent descalcificació i corrosió, i un posterior desplaçament d’aquesta sobre la base impermeable d’argila. El seu recorregut és de 640 m.

Abans que hi hagués la cantera s’hi havia extret pedra, per construir les cases de can Milans i la torre Bou, que transportaven en carros des de les Escletxes. 

Les Escletxes, per la seva singularitat i bellesa, és un paratge dels més encisadors del poble. Ha estat un lloc d’estudi de geòlegs, i l’han visitat espeleòlegs, excursionistes i escaladors que s’inicien en els seus primers ràpels; s’hi practica l’escalada artificial i esportiva.

El Parc Natural de Collserola

Des de fa molts anys Collserola ha estat escenari i suport de l'activitat humana. El paisatge actual és fruit d'aquesta interacció humana. Però qui realment colonitza la serra són les tribus laietanes, integrants de la cultura ibèrica que habiten l’àrea del Barcelonès, Vallès i Baix Llobregat. 

L’any 218 aC arriba el poble romà a la Península i s’estableixen en viles, cases aïllades que són veritables centres d’explotació agrària, situades preferentment a les planes. Van construir una via que remuntava Collserola des de Barcino (Barcelona) fins a l’assentament militar de Castrum Octavianum (Sant Cugat), on enllaçava amb la Via Augusta.

La caiguda de l’imperi romà, l’establiment dels gots i la posterior invasió del poble sarraí repercuteix en la població de la serra, que torna a establir-se a les muntanyes, on se sent més protegida. L’expansió del cristianisme deixa una notable quantitat de testimonis arqueològics. Les ermites romàniques, com Santa Eulàlia del Papiol o Sant Medir, s’escampen per tot Collserola. De mica en mica, la serra es va repoblant i es crea una important activitat agrícola i ramadera.

A partir del segle XII els masos omplen el paisatge. Molts d’ells arribaran fins als nostres dies, tot i que força reformats. També trobem restes de castells i fortificacions.

Els segles XIV i XV són èpoques de convulsió: les contínues guerres i la pesta negra redueixen dràsticament el nombre de persones que habiten a Collserola. Molts conreus s’abandonen, i la fam i la misèria s’establiran durant molt de temps a la serra.

La millora de les condicions de vida de la pagesia, alliberada del vassallatge, i la recuperació demogràfica que es produeix al començament del segle XVI, reactiven l’activitat agrícola, consolidant aquesta pagesia. Durant els dos segles següents, els conreus s’estenen espectacularment i guanyen terreny al bosc.

Als segles XVll i XVlll, les masies medievals s’amplien i reformen.

El 1860, amb l’aparició de la fil·loxera a França, s’implanta el conreu de la vinya a Collserola. Els boscos reculen i no es  refan fins que aquesta plaga no arribi a Catalunya, entre el 1883 i el 1886. Això, juntament amb l’impuls industrial a les ciutats i el creixement de les viles dels voltants de la serra, conduirà a l’abandonament dels conreus i la recuperació d’extenses àrees boscoses.

A mitjans del segle XIX  Collserola comença a ser utilitzada per a l’oci. Es construeixen les primeres cases d’estiueig a les carenes barcelonines de la serra. La construcció de noves carreteres que travessen la serra aboca la població a la muntanya. Són nombroses les fonts i ermites que l’acullen.  Collserola deixa de ser barrera per ser lloc d’aplecs, fontades i excursions.

Durant les dues primeres dècades del segle XX té lloc el canvi qualitatiu i quantitatiu quant a l’ús de la serra. 

Al llarg del segle XX, la franja de conreus que durant segles distanciava els nuclis urbans dels boscos de Collserola es redueix progressivament. Les ciutats i viles que envolten la serra ocupen cada cop més territori. Acompanyant els ferrocarrils, neixen urbanitzacions que omplen algunes valls de la serra.

La serra de Collserola, amb les seves gairebé 11.000 hectàrees, és una peça fonamental del pla. Per preservar aquest espai, el 1987 es crea el Parc de Collserola, amb una superfície de 8.465 hectàrees i gestionat pels nou municipis que comprèn el Parc i per la Diputació de Barcelona. Finalment, l’octubre de 2010, mitjançant el Decret 146/2010, es declara la serra de Collserola com a parc natural, amb la denominació Parc Natural de la Serra de Collserola, de 8.259 hectàrees d’extensió.

El Puig Madrona

Cim de 341 metres sobre el nivell del mar, situat entre els termes del Papiol i Sant Cugat del Vallès, dins de la Serra de Collserola.

A la part més alta hi ha instal·lada una torre de vigilància d’incendis de 16 metres d’alçada. Al vessant meridional del turó es troba l’Ermita romànica de la Salut. També han estat identificades restes d’un poblat ibèric al capdamunt del puig, destruït en gran part a conseqüència de la construcció de la torre.

Parc Agrari del Riu Llobregat

El riu ha actuat al llarg de la història com a eix dinamitzador del territori circumdant. El 1188 es va construir l’anomenat Rec Vell, que partint del Papiol va servir per abastir diversos molins fariners de la banda esquerra del Llobregat, fet que donarà origen a la vila de Molins de Rei.

Al s. XIX, coincidint amb la industrialització, nombroses parcel·les es posaren en regadiu gràcies a les dues rescloses ubicades al Papiol. En aquest context, la unió de les aigües del Rec Vell amb les del Canal de la Infanta permeté incrementar el cabal d’aigua canalitzada, fet que contribuí a incrementar el procés industrialitzador i la intensificació del regadiu a la comarca. 

Barbs, bagres, anguiles, carpes... Tot i que sembla impensable, això era el que es pescava -i en grans quantitats-, al riu Llobregat al seu pas pel Papiol. Això era possible gràcies al gran cabal d’aigua que aleshores portava el riu i que les aigües eren gairebé cristal·lines, tant que fins i tot s’hi podia beure. Les captures més bones es feien a  la reclosa, als quatre bagants, al molí de l’Argemí i a la casa de l’aigua. Era tan gran l’anomenada d’aquests llocs que els aficionats a la pesca arribaven a venir-hi amb tren. 

El Papiol forma part del Parc del Riu Llobregat, juntament  amb la resta de municipis pels quals discorre el curs fluvial, al llarg de 30 km, des del Pont del Diable a Martorell fins a la desembocadura, al Prat de Llobregat.

Actualment pel terme del Papiol discorren dos canals dependents del Llobregat: el de Capdevila i el de Ferrer Mora. 

Mina Berta

La mina Berta, situada entre el Papiol i Rubí, es va començar a explotar l’any 1900 i hi buscaven, en un principi, galena argentífera. La mina va prendre el nom de la dona d’en Carboner, el propietari, home molt ric amb propietats a Amèrica. Amb el temps, la seva profunditat va arribar fins a set nivells, la màxima fondària a què s’havia arribat a la comarca del Barcelonès.

Aquesta mina va portar gent d’altres indrets a treballar i alguns d’ells es quedaven a viure al poble. 

L’extracció de plata era molt petita, però no la de fluorita o d’espat fluor, plom i fins i a quaranta diferents tipus de minerals. A mitjans dels anys vint, el propietari va sentir un soroll ben estrany mentre perforaven la mina i va consultar en Domènech, propietari dels terrenys i de la masia que hi ha a prop d’aquesta. En Domènech afirmava que era soroll d’aigua i en Cardoner, d’aire. Aviat van sortir de dubtes. Després d’una barrinada, els treballadors, el propietari i el convidat van haver de marxar “cames ajudeu-me”, ja que es tractava d’un corrent d’aigua que va inundar quatre de les set galeries.

El propietari no es va desanimar i va anar a Alemanya a comprar unes bombes de gran potència per treure’n l’aigua. Van estar-hi tres mesos, traient aigua de dia i de nit. Però, en parar els motors es va recuperar el nivell d’aigua en una sola nit. Tot i això, en Cadoner, convençut, va anar a l’Amèrica del Nord l’any 1927 a buscar les millors bombes d’extracció d’aigua, però, allà es va morir sobtadament.

Les mines van restar tancades fins a principis dels anys quaranta. Durant uns anys, es va treballar per extreure’n plom, que s’exportava a Alemanya. Posteriorment, va tornar a aturar-se la producció fins als anys cinquanta i, finalment, pels volts dels anys seixanta es va abandonar definitivament l’explotació de la mina per la poca rendibilitat que tenia.