Facebook
Youtube
Instagram
Ple de l'Ajuntament del 26 de gener de 2012
Divendres, 27 de gener de 2012
Aquest dijous 26 de gener ha tingut lloc el primer Ple d'aquest any 2012 a l'Ajuntament del Papiol. Dins l'ordre del dia, ha destacat la segona revisió de les Ordenances Fiscals pel 2012, l'aprovació definitiva del mapa de capacitat acústica del poble i el nomenament de la jutgessa de pau, Maria Teresa Ahicart, per un nou mandat.
Volem aprofitar aquest nomenament per tornar-vos a oferir una peça informativa sobre Maria Teresa Ahicart que vam publicar a la revista municipal del Papiol 'De Bat a bat' en què ens parla de la seva vida i de la seva feina com a jutgessa.
LA NOSTRA GENT
Maria Teresa Ahicart
Fa uns anys que és jutgessa de pau del Papiol i sempre ha estat connectada d'alguna manera a la vida associativa del poble. Els seus ànims es contagien i la seva edat ("sóc de la quinta del 33!" - diu) fa pensar que, potser un somriure i prendre's la vida pel cantó més positiu, és la millor manera de seguir fent sempre tan bona cara. La seva recepta, la que llegeix als nuvis que ella mateixa casa: fer les coses amb amor.
Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sant Antoni. Però des de fa més de 60 anys que visc al Papiol. La meva mare era de Cal Milet: una família molt d'esquerres, amb caràcter, i amb una història molt lligada al poble. M'hi sento molt unida, a aquestes arrels.
El pare feia de mosso a casa de la meva mare, era de Castelló de la Plana, i la família va considerar que no era suficient per a la seva nena. Finalment, però, es van casar: per amor. En vam sortir el meu germà petit i jo.
La família de la mare era benestant però amb la Guerra Civil ho van perdre quasi tot. I el més dur: tres fills, germans tots ells de la meva mare. Va ser un moment molt dur pels de Cal Milet.
A la casa on vivíem, la casa on ara visc jo, el meu pare hi va fer un negoci d'espardenyes. Li deien l'espardenyer. No es guanyaven gaire bé la vida; així que quan el meu germà va tenir edat d'estudiar, jo vaig haver de deixar els estudis. Era una altra època. I vaig passar a casa, a fer "sus labores". Qualsevol llibre que agafo, des d'aleshores, me l'estudio. Sempre pel meu compte.
El meu pare i el meu germà van fer les Amèriques. Van marxar a Veneçuela i van acabar al Brasil. Vam acabar anant-hi també la meva mare i jo. Vaig viure dos anys a Sao Paulo. I vaig tornar al Papiol per casar-me, amb el xicot.
Fins que no vaig tenir fills, n'he tingut dos, en Joan i la Maria Elena, no van tornar els meus pares a viure al Papiol. Ara també tinc quatre néts maquíssisms: l'Aixa, l'Omar, el Pau i el Roger.
Amb el meu marit vam muntar una botiga a l'antic habitatge dels meus pares. Deien de nosaltres que érem com el Corte Inglés: hi podies trobar de tot, des de maletes a aliments per a tothom. Obríem a tota hora.
Recordo sovint la meva mare a la parada dels Encants, era molt bona negociant. Sabia "quant havia de perdre i quant havia de guanyar". El primer negoci en què tinc constància d'haver participat era davant de casa, a la vorera, on em deixaven amb 6 anys amb un cabàs d'alls.
La mare va morir en un accident de cotxe quan anàvem juntes a una comunió. El meu marit havia mort dos anys abans mentre ballàvem junts al Casino del poble. Així és la vida. Per superar-ho em va anar molt bé treballar al cementiri de la Parròquia del poble. Veure que no ets l'únic i que hi ha casos molt pitjors et fa més humil. En aquells moments tan difícils vaig sentir l'estima de la gent del poble que va estar molt per mi, i això s'agraeix molt.
He estat tres vegades a punt de morir. Accepto que em tocarà algun dia. Mentrestant, vull seguir gaudint de les coses bones que té la vida, amb els amics i la família i amb tothom que tingui ganes de compartir-la.
Des del 2003 sóc jutgessa de pau. Una mica per casualitat. M'hi va incitar la meva filla i per a mi va ser molt bonic veure com era ella qui creia que jo estava capacitada per a aquesta feina. Veure com els fills et valoren és molt maco.
En aquesta feina de jutgessa m'ajuda molt l'Alícia de l'OAC. Jo faig moltes fotocòpies, i també serveis de mediació, o alguns judicis senzills, de faltes, que és on a vegades s'han de prendre solucions doloroses.
La Justícia m'ha ensenyat que a vegades, fins i tot, les proves afavoreixen els culpables. I que hi ha massa burocràcia: s'ha de fer, per qualsevol coseta, massa paperassa. I tot s'alenteix d'una manera insuportable.
Hi ha alguns moments bons, també. Fent de jutgessa de pau es fa un servei al poble. I veure que pots aportar el teu granet de sorra al futur i al present del Papiol perquè aquest sigui un poble millor, et fa sentir útil, un dels sentiments més bonics que es poden tenir d'un mateix.
Darrera actualització: 22.01.2019 | 15:01
LA NOSTRA GENT
Maria Teresa Ahicart
Fa uns anys que és jutgessa de pau del Papiol i sempre ha estat connectada d'alguna manera a la vida associativa del poble. Els seus ànims es contagien i la seva edat ("sóc de la quinta del 33!" - diu) fa pensar que, potser un somriure i prendre's la vida pel cantó més positiu, és la millor manera de seguir fent sempre tan bona cara. La seva recepta, la que llegeix als nuvis que ella mateixa casa: fer les coses amb amor.
Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sant Antoni. Però des de fa més de 60 anys que visc al Papiol. La meva mare era de Cal Milet: una família molt d'esquerres, amb caràcter, i amb una història molt lligada al poble. M'hi sento molt unida, a aquestes arrels.
El pare feia de mosso a casa de la meva mare, era de Castelló de la Plana, i la família va considerar que no era suficient per a la seva nena. Finalment, però, es van casar: per amor. En vam sortir el meu germà petit i jo.
La família de la mare era benestant però amb la Guerra Civil ho van perdre quasi tot. I el més dur: tres fills, germans tots ells de la meva mare. Va ser un moment molt dur pels de Cal Milet.
A la casa on vivíem, la casa on ara visc jo, el meu pare hi va fer un negoci d'espardenyes. Li deien l'espardenyer. No es guanyaven gaire bé la vida; així que quan el meu germà va tenir edat d'estudiar, jo vaig haver de deixar els estudis. Era una altra època. I vaig passar a casa, a fer "sus labores". Qualsevol llibre que agafo, des d'aleshores, me l'estudio. Sempre pel meu compte.
El meu pare i el meu germà van fer les Amèriques. Van marxar a Veneçuela i van acabar al Brasil. Vam acabar anant-hi també la meva mare i jo. Vaig viure dos anys a Sao Paulo. I vaig tornar al Papiol per casar-me, amb el xicot.
Fins que no vaig tenir fills, n'he tingut dos, en Joan i la Maria Elena, no van tornar els meus pares a viure al Papiol. Ara també tinc quatre néts maquíssisms: l'Aixa, l'Omar, el Pau i el Roger.
Amb el meu marit vam muntar una botiga a l'antic habitatge dels meus pares. Deien de nosaltres que érem com el Corte Inglés: hi podies trobar de tot, des de maletes a aliments per a tothom. Obríem a tota hora.
Recordo sovint la meva mare a la parada dels Encants, era molt bona negociant. Sabia "quant havia de perdre i quant havia de guanyar". El primer negoci en què tinc constància d'haver participat era davant de casa, a la vorera, on em deixaven amb 6 anys amb un cabàs d'alls.
La mare va morir en un accident de cotxe quan anàvem juntes a una comunió. El meu marit havia mort dos anys abans mentre ballàvem junts al Casino del poble. Així és la vida. Per superar-ho em va anar molt bé treballar al cementiri de la Parròquia del poble. Veure que no ets l'únic i que hi ha casos molt pitjors et fa més humil. En aquells moments tan difícils vaig sentir l'estima de la gent del poble que va estar molt per mi, i això s'agraeix molt.
He estat tres vegades a punt de morir. Accepto que em tocarà algun dia. Mentrestant, vull seguir gaudint de les coses bones que té la vida, amb els amics i la família i amb tothom que tingui ganes de compartir-la.
Des del 2003 sóc jutgessa de pau. Una mica per casualitat. M'hi va incitar la meva filla i per a mi va ser molt bonic veure com era ella qui creia que jo estava capacitada per a aquesta feina. Veure com els fills et valoren és molt maco.
En aquesta feina de jutgessa m'ajuda molt l'Alícia de l'OAC. Jo faig moltes fotocòpies, i també serveis de mediació, o alguns judicis senzills, de faltes, que és on a vegades s'han de prendre solucions doloroses.
La Justícia m'ha ensenyat que a vegades, fins i tot, les proves afavoreixen els culpables. I que hi ha massa burocràcia: s'ha de fer, per qualsevol coseta, massa paperassa. I tot s'alenteix d'una manera insuportable.
Hi ha alguns moments bons, també. Fent de jutgessa de pau es fa un servei al poble. I veure que pots aportar el teu granet de sorra al futur i al present del Papiol perquè aquest sigui un poble millor, et fa sentir útil, un dels sentiments més bonics que es poden tenir d'un mateix.
