Ple de l'Ajuntament del 26 de gener de 2012

Aquest dijous 26 de gener ha tingut lloc el primer Ple d'aquest any 2012 a l'Ajuntament del Papiol. Dins l'ordre del dia, ha destacat la segona revisió de les Ordenances Fiscals pel 2012, l'aprovació definitiva del mapa de capacitat acústica del poble i el nomenament de la jutgessa de pau, Maria Teresa Ahicart, per un nou mandat. Volem aprofitar aquest nomenament per tornar-vos a oferir una peça informativa sobre Maria Teresa Ahicart que vam publicar a la revista municipal del Papiol 'De Bat a bat' en què ens parla de la seva vida i de la seva feina com a jutgessa.







LA NOSTRA GENT
Maria Teresa Ahicart

Fa uns anys que és jutgessa de pau del Papiol i sempre ha estat connectada d'alguna manera a la vida associativa del poble. Els seus ànims es contagien i la seva edat ("sóc de la quinta del 33!" - diu) fa pensar que, potser un somriure i prendre's la vida pel cantó més positiu, és la millor manera de seguir fent sempre tan bona cara. La seva recepta, la que llegeix als nuvis que ella mateixa casa: fer les coses amb amor.

Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sant Antoni. Però des de fa més de 60 anys que visc al Papiol. La meva mare era de Cal Milet: una família molt d'esquerres, amb caràcter, i amb una història molt lligada al poble. M'hi sento molt unida, a aquestes arrels.

El pare feia de mosso a casa de la meva mare, era de Castelló de la Plana, i la família va considerar que no era suficient per a la seva nena. Finalment, però, es van casar: per amor. En vam sortir el meu germà petit i jo.

La família de la mare era benestant però amb la Guerra Civil ho van perdre quasi tot. I el més dur: tres fills, germans tots ells de la meva mare. Va ser un moment molt dur pels de Cal Milet.

A la casa on vivíem, la casa on ara visc jo, el meu pare hi va fer un negoci d'espardenyes. Li deien l'espardenyer. No es guanyaven gaire bé la vida; així que quan el meu germà va tenir edat d'estudiar, jo vaig haver de deixar els estudis. Era una altra època. I vaig passar a casa, a fer "sus labores". Qualsevol llibre que agafo, des d'aleshores, me l'estudio. Sempre pel meu compte.

El meu pare i el meu germà van fer les Amèriques. Van marxar a Veneçuela i van acabar al Brasil. Vam acabar anant-hi també la meva mare i jo. Vaig viure dos anys a Sao Paulo. I vaig tornar al Papiol per casar-me, amb el xicot.

Fins que no vaig tenir fills, n'he tingut dos, en Joan i la Maria Elena, no van tornar els meus pares a viure al Papiol. Ara també tinc quatre néts maquíssisms: l'Aixa, l'Omar, el Pau i el Roger.

Amb el meu marit vam muntar una botiga a l'antic habitatge dels meus pares. Deien de nosaltres que érem com el Corte Inglés: hi podies trobar de tot, des de maletes a aliments per a tothom. Obríem a tota hora.

Recordo sovint la meva mare a la parada dels Encants, era molt bona negociant. Sabia "quant havia de perdre i quant havia de guanyar". El primer negoci en què tinc constància d'haver participat era davant de casa, a la vorera, on em deixaven amb 6 anys amb un cabàs d'alls.

La mare va morir en un accident de cotxe quan anàvem juntes a una comunió. El meu marit havia mort dos anys abans mentre ballàvem junts al Casino del poble. Així és la vida. Per superar-ho em va anar molt bé treballar al cementiri de la Parròquia del poble. Veure que no ets l'únic i que hi ha casos molt pitjors et fa més humil. En aquells moments tan difícils vaig sentir l'estima de la gent del poble que va estar molt per mi, i això s'agraeix molt.

He estat tres vegades a punt de morir. Accepto que em tocarà algun dia. Mentrestant, vull seguir gaudint de les coses bones que té la vida, amb els amics i la família i amb tothom que tingui ganes de compartir-la.

Des del 2003 sóc jutgessa de pau. Una mica per casualitat. M'hi va incitar la meva filla i per a mi va ser molt bonic veure com era ella qui creia que jo estava capacitada per a aquesta feina. Veure com els fills et valoren és molt maco.

En aquesta feina de jutgessa m'ajuda molt l'Alícia de l'OAC. Jo faig moltes fotocòpies, i també serveis de mediació, o alguns judicis senzills, de faltes, que és on a vegades s'han de prendre solucions doloroses.

La Justícia m'ha ensenyat que a vegades, fins i tot, les proves afavoreixen els culpables. I que hi ha massa burocràcia: s'ha de fer, per qualsevol coseta, massa paperassa. I tot s'alenteix d'una manera insuportable.

Hi ha alguns moments bons, també. Fent de jutgessa de pau es fa un servei al poble. I veure que pots aportar el teu granet de sorra al futur i al present del Papiol perquè aquest sigui un poble millor, et fa sentir útil, un dels sentiments més bonics que es poden tenir d'un mateix.